NOTES HISTÒRIQUES

El jaciment, de població humana, més antic que s'ha trobat al terme és el poblat talaiòtic de Son Fornés. Hi ha evidències que demostren que el poblat fou habitat des de el 900 aC. Segons les zones excavades se sap que ben entrat el periòde talaiòtic (s.VII-VI) al poblat hi havia almenys 3 talaiots (un és el més gran de Mallorca), sis vivendes i una murada. Aquestes construccions utilitzades en el període esmentat semblen haver-se construït cent anys abans. La societat no sembla que tengués una jerarquia molt establerta. Pareix que la comunitat participava a les tasques de construcció d'obres públiques (talaiots), ja que en aquests llocs es realitzava el repartiment de la carn. L'economia talaiòtica de Son Fornés era eminentment de subsistència, fonamentada en la ramaderia i que es complementava amb recol·lecció o amb intents de sembra de cereals. L'especialització en la producció no existia, cada unitat familiar era independent i autosuficient.

Després d'un horitzó de destrucció arreu de les illes, va arribar un poble nou: el post-talaiòtics. D'aquesta presència a Son Fornés s'han excavat (s.V-II) quatre vivendes. En aquest període es produí un canvi radical en la societat i l'economia. S'establi una organització i aparegué la propietat privada, hi ha proves de l'existència d'una classe dominant que tenia com a símbols el bou i la violència. Aquesta transformació s'emmarca dins el període convuls que visqué la Mediterrània i el triomf de Roma. Els mítics foners balears participaren en diverses campanyes de la guerra entra Roma i Cartago. L'ecomonia post-talaiòtica es diferencia de l'anterior per la diversificació de la ramaderia (ovelles, cabres, porcs i vaques) i l'augment de la importància dels cereals (blat i civada).

Al s. III un nou horitzó de destrucció provocat pels incendis destruïx Son Fornés. El contactes Mallorca-Cartago portaren a la conquesta romana de l'illa (123 dC Quint Cecili Metel, després anomenat "el balear") després de la derrota cartaginesa. Amb l'entrada al món romà el poblar assoleix la plenitud urbanística, es produeix una onada de noves construccions (vuit excavades). Als voltants del s.II el poblat disposa de carrer i abocadors, les noves construccions podien ser tallers o magatzems. El romans funden dues ciutat (Pol·lentia i Palma) que monopolitzen l'activitat a l'illa, el poblat perd importància i fins i tot apareixen problemes d'abastament. La inclusió de les illes dins les rutes comercials clàssiques porta una sèrie de canvis: arriben productes nous de les penínsules ibèrica i itàlica, introducció de la moneda i aportacions tecnològiques (molí de rotació i eines de ferro). Al s.I Son Fornés pateix una greu crisi demogràfica que el portarà quasi al despoblament durant tres segles. Sembla que les diverses comunitats indígenes del terme: Son Fornés, es Velar de sa Torre, Sabó i Mianes s'agregaren al poblat de Montuïri (possible Montuarium, "monticle")

De l'Alta Edat Mitjana hi ha molts pocs restes del terme. Només a Son Fornés s'han trobat ànfores procedents del nord d'Àfrica i de la Mediterrània oriental. Sembla lògic per les breus conquestes del germànics vàndals o de l'Imperi Romà d'Orient.

L'any 903, després d'algunes incursions musulmanes l'arxipèlag passa a formar part de l'emirat de Còrdova com a les Illes orientals d'al-Andalus. L'estructura social musulmana es basava en el clan familiar, la vida es ruralitza menys a la capital Madina Mayurqa (la Palma romana). El territori es divideix en districtes, l'actual Montuïri es trobava dins el districte de Muntuy (també englobava Algaida, Llucmajor i en alguns moments Porreres, Santanyí, Ses Salines i Campos).El món rural musulmà es distribuïa en alqueries (al-qarya) i rafals (rahl), aquesta presència ha quedat en alguns topònims: Alcoraia (al-quráy'a), Sabor (xa¯bu¯r), es Rafal (rahl) o sa Mudaina (mudayna). Aquesta ruralització però no feu desaparèixer el nucli urbà de Montuïri, fins i tot hi ha rastres d'un mur de defensa i una mesquita a la zona de ses Treus Creus i es Pujol (la part més elevada del poble). D'aquesta època són les primeres arribades d'esclaus negres o d'ètnia eslava i el primers senyals de presència jueva a la vila que sembla que vivien tots al carrer Major actual. La producció de les alqueries es basava sobretot cereals, vinyes, oliveres i arbres fruiters. Per aquest tipus de conreu es necessita un sistema de reg molt desenvolupat com ho eren les sínies (espargides per tot el terme) i els qanawât (sa Mudaina).

Al 31 de desembre del 1229 les tropes catalanes del rei Jaume I el Conqueridor entren a Madina Mayurqa. Les contrades de Montuïri varen ser les primeres que conqueriren, després de la capital, juntamnet amb quasi tot el Pla, Migjorn, Llevant i Nord-est de Mallorca (entre 31-XII-1229 i 30-X-1230). Sengons el Llibre del Repartiment, Montuïri romangué a la part reial i en foren grans beneficiaris la comunitat jueva que participà economicament a la conquesta.El rei al mateix temps repartí la seva part, a Montuïri l'alqueria d'Azment Aben Munahal va ser donana a Bernat de Santa Eugènia (lloctinent del monarca) que a la vegada la va vaendre a Bernat de Sabadell; Jaume I cedí el Rafal Algar a Berenguer Company i l'alqueria de Sabor a Pere de Vic; Bernat de Granada rep per donació reial l'alqueria de Beiaziza (que tenia en alou del rei) i el 1233 l'estableix a Joan de Caldes; finalment Guillem de Montcada donà l'alqueria de Beniacop que havia rebut del rei. Al 12 d'abril de 1248 el Papa Inocenci IV amb una butlla va reconèixer la parròquia de Santa Maria i Sant Pere de Montuïri (probablement estava situada sobre l'antiga mesquita a la part més elevada de la vila). Segons estudis onomàstics el nous pobladors de Montuïri eren catalans provinguents de les comarques de Girona, Barcelona, Tarragona i el Rosselló; també està documentada l'antiga comunitat jueva que segueixen visquent al mateix lloc, exercint les professions de prestamista, sastre o mercer. Al 1300 amb les ordinacions de Jaume II de Mallorca la vila aconseguí l'entitat de pobla reial,a partir d'aquest moment la població s'expandeix falda avall del turó,es construeix la Casa de la Vila on es reunien el jurats i una primera esglèsia parroquial gòtica al lloc actual. La població el 1300 variava entre 500 i 600 h i arribà al voltant dels 700 a mitjans de segle, malgrat això posteriorment baixà per la pesta negre.

L´Administració municipal s´organitzar l´any 1912 segons el nou sistema constitucional.

A partir de l´any 1836 un fet singular afectà a la propietat montuïrera. La desamortització de Mendizàbal suposà la venda en subhasta pública de les possessions de Son Costa, Galiana, Sabor, s´Almudaina i es Rafal totes elles dels pares dominicans. L´Ajuntament intentà per distints medis aconseguir que les finques fossin venudes als pagesos i jornalers de la vila però no e sva temir en compte. Montuïri fou el municipi amb major nombre de quarterades venudes. En aquesta època el treball directe al camp el que predominava en avantatge sobre els altres.

En aquest segle XIX, tal volta el batle que deixà més petjada fou el metge Bartomeu Ferrando Manera (1830-1894).

Montuïri va ser un dels pocs pobles de Mallorca que varen vèncer les candidatures republicanes a les eleccions del 1931. El batle republicà Joan Mas i Verd juntament amb l'equip de govern a l'Ajuntamnet varen dur a terme una sèrie d'iniciatives que han arribat als nostres dies. La construcció de l'equip escolar (conegut popularment com ses Escoles) es va dur a terme durant aquesta època i després de llarga polèmica i un referèndum on s'aprovà el projecte, la reforma del cementiri també és obra de l'ajuntament reublicà. D'aquesta època d'estaca el gran clima d'enfrontament entre les dretes i les esquerres sobretot per temes com l'anticleriquelisme o la lluita contra els cacics (l'enfrontament es veia agreujat per tradicional radicalisme polític de les postures a Montuïri). Tot just després de l'alçament del general Franco, que a les Balears es va produir dia 19 de Juliol del 1936, varen començar les repressàlies contra els simpatitzants de la causa republicana, aquesta es va radicalitzar arran del desembarcament del capità Bayo i tropes de la Generalitat de Catalunya a Porto Cristo. El batle, alguns regidors i altres simpatitzants varen ser afusellats per les partides de falangistes. Al front de guerra també hi varen participar molts de joves montuïres molts de quals moriren en l'enfrontament.